Text extret de BALAGUÉ I SALVIA, GERMANS. Bellvís del Tossal de les Sogues al canal d'Urgell. Fotos: Òscar López

No hi ha cap dubte que la gran mestra que ha instruït el pensament del poble de Bellvís i ha forjat el seu cor, ha estat la Mare de Déu de les Sogues; saviesa que hem après asseguts a la falda de la mare, la càtedra més educativa que ha tingut l'home arreu del món. 

D'aquesta solemne càtedra, en créixer, hem hagut d'anar a raure al banc de l'escola, per a aprendre ulteriors informacions, acumulades als llibres, on l'home ha abocat les seves experiències al llarg de la història humana. 

Estudis llibres bons, on les veritats es mostren científicament, ensenyades per mestres honrats, a les aules ben equipades pedagògicament, és el millor encert que es poden oferir als estudiants en qualsevol poble. 


I, aquesta sort, la varen tenir les noies de Bellvís al Col·legi de la Sagrada Família, que va sorgir per a complementar l'Escola Pública, oberta exclusivament per a nois. 

El dia 22 de desembre de l'any 1894, fou signat un contracte per quatre anys, entre la junta fundadora, composta pel Regent de la Parròquia Mn. Enric Galí, en Sebastià Gilabert, en Ramon Aldomà, en Joan Escué i en Francesc Bosch, per una part, i per l'altra la Superiora General de la Sagrada Família M. Josepa Oriol Isern.


En dit contracte, s'estipulava que les religions donarien ensenyament gratuït a les noies de Bellvís, i l'Ajuntament donaria el local i quatre rals diaris per al sosteniment de les monges.

Signats els pactes, el dia 18 de febrer de l'any 1895 arribà a Bellvís la primera comunitat de religiosos fundadors, que foren les següents: M. Betlem Abadal com a superiora, Sor Maria Oriol Azorrín, Sor Basilia Bonet i G. Àngela González. Venien acompanyades de la M. General de la Sagrada Família, M. Josepa Oriol i la seva secretària M. Montserrat Campanyà.

Totes feren el viatge de Bell-lloc a Bellvís amb tartana. Les anaren a rebre, a l'entrada del poble, en Sebastià Gilabert, Batlle de l'època, els Senyors Regidors, la Junta Fundadora de Pares de Bellvís i un gran nombre de vilatans del poble. 


Tots es dirigien a l'església, on el Dr Freixa, Secretari del Bisbe i visitador general de l'Institut de la Sagrada Família, que vingué acompanyant les religioses, oficià una solemne missa d'acció de gràcies. 


Després, pujaren al cambril a presentar-se a la Mare de Déu de les Sogues i posar-se al seu servei, demanant-li que els protegís en la nova tasca de la instrucció i educació de les noies de Bellvís.

 
D'allí es traslladaren a la casa que havien d'ésser el seu habitatge i el seu col·legi. Aquesta casa era la pairal de cal Bufalà, al carrer Major.

Sis dies desprès, el 24 de febrer de 1895, enllestits els locals per a rebre les alumnes, començaren les classes amb 91 noies inscrites. 

L'acció educadora d'aquestes religioses fou molt beneficiosa per a Bellvís ja des del començament. El poble notà aviat la qualitat d'actes culturals i religiosos amb què la localitat s’enriquí.


Per a les noies que no podien assistir diàriament a classe, crearen l'escola dominical, a on acudien totes les que volien.


A poc a poc, la gent va anar equipant el col·legi, segons que es presentaven les necessitats. La Junta Fundadora regalà un calze; les senyores Maria Capdevila i Roma Aldomà, el sagrari; els alumnes donaren un artístic viacrucis per a la capella, situada a la mateixa casa.


L'any 1899, en finalitzar el primer contracte, l'Ajuntament determinarà de retirar la pensió de quatre rals per religiosa, i s'establí el cobrament particular d'una quota mensual a cada alumna.

 
En entrar en possessió de cal Bufalà de Baró de Castellblanc, per mort de la seva mare, les religioses es traslladaren a la casa del carrer del Forn, propietat d'en Joan Escué i Civit, Cal Quelo, l'any 1902.


Allí, acomodant les estances de la millor manera possible, s'hi varen estar quatre anys. en veure que aquells locals no s'ajustaven a les exigències pedagògiques d'un col·legi nombrós, les religioses es determinaren a construir pel seu compte un edifici nou de planta. 


El Sr. Francesc Bosch, de Cal Borràs, donà el terreny generosament, i elles hi bastiren l'edifici que enderrocat l'any 2016. Fou inaugurat el dia 18 de desembre de 1906. 

L'any 1931 ampliaren l'acció educativa obrint un jardí d'infants i un parvulari.

L'any 1933, a causa de les lleis dels temps, hagué de passar a ser escola particular, constituïda per una Societat de Pares de Família de Bellvís. 

En començar la guerra civil iniciada el 18 de juliol del 1936, les religioses abandonaren l'escola i es refugiaren totes a Cal Quelo, on la Sra. Tresa Gilabert, vídua d'Escué, les va rebre amb gran amor de mare i amb heroica valentia. Ella mateixa fou ferida, en intentar obrir la porta, quan els milicians s'hi presentaren per emportar-se'n Mn. Manuel Colom, Rector de Bellvís, refugiat també allí.


Algunes d'aquestes religioses passaren tota la guerra a Cal Quelo. Aquesta bona acció només la sabrà premiar Déu, quan el seu Regne proclamà a tot el món: <<Veniu a mi, beneïts del meu Pare, perquè quan era foraster, em vàreu acollir>>.


L'1 de febrer de 1939, passada la tronada de la guerra i ja lluny de Bellvís, es tornaren a obrir les portes del col·legi, amb una matrícula de 275 alumnes. 


L'any 1964, sota la direcció de la M. Pilar Casadesús, es donà un gran impuls a l'ensenyament del Comerç i del Batxillerat. 

En arribar l'any 1972, les noves lleis d'educació feren impossible en molts pobles la coexistència de dos centres d'E.G.B. i de B.U.P. per no haver-hi prou escolars per omplir degudament les aules. Per això, les religioses cedien el lloc de l'Escola Nacional i es retiraren de Bellvís. 

El 29 de juny de 1972, foren acomiadades a la Parròquia, lloc on foren rebudes l'any 1895, amb missa d'acció de gràcies pel seu treball, tan ben realitzat, al poble de Bellvís. Al cor de tots els bellvisencs, ressonaria aquella dolorosa tonada, cantada amb el més pregon sentiment: <<Un no sé què mor dins de l'ànima, quan un amic se'ns en va...>>.


Així com, al principi hem anotat la primera comunitat que vingué a Bellvís, és escaient d'anomenar l'última que va deixar, tan dolorosament com quan l'ungla s'arrenca de la mà. Estava formada per les religioses següents: Adelina Garanto, Superiora; Valèria Mill; Ramona Vilaginès; Mercè Cornadó; Estilita González; Maria Mazuelas; Dominica Berbel; Pietat Pérez; Mercè Martín.


Esperant la resurrecció de la carn, estan enterrades, com el gra de blat caigut al solc, en el nostre cementiri, set religioses que moriren entre els anys 1903-1951. 

De les aules d'aquest enyorat col·legi, n'han sorgit moltes i bones vocacions religioses, que han enriquit l'ensenyament en molts altres pobles arreu del món. I també n'han sorgit una grandiosa munió d'excel·lents mares de família que, fent honor a la seva elevada missió a la llar, han contribuït poderosament al suport de mantenir ferm l'esperit cristià rebut dels nostres majors. 
L'ensenyament que impartien acadèmicament, el completaven amb activitats artístiques de música i pintura; donava molta importància; de cara al futur de la noia-dona, al treball manual de la costura, amb el qual les noies aprenien tall i confecció, cosir, brodar i fer meravelles amb l'agulla i el ganxet.


Producte d'aquest aprenentatge, són aquelles filigranes de vànoves que tot sovint veiem penjar dels balcons de les cases, ornamentant els carrers en dies de festa, o quan han de passar les processons de Corpus Christi i de la Mare de Déu de les Sogues. Són les millors banderes de la cultura artística del nostre poble. 


Realment, varen crear una autèntica escola d'art femení que, en traslladar-lo a la vida familiar de cada llar, ha omplert de bellesa tota la roba nupcial o del parament domèstic. Quantes peces de roba teixides o bordades, guardades a la calaixera, són mostrades, fil per randa, per les dones traçudes que les teixien, amb una satisfacció concentradament triomfal, als curiosos visitants, interessats a veure cosa fina i elegant! 


Són les autèntiques joies treballant amb paciència d'artista, que es guarden i es traspassen a les filles, com un preciós tresor familiar.