El municipi de Bellvís pertany a la comarca del Pla d’Urgell, una comarca creada el 1988; anteriorment, formava part de la Noguera. Amb la creació de la nova comarca, Bellvís va passar, juntament amb quinze pobles més i dos nuclis agregats, a formar part de la comarca que agrupa els pobles més plans de la província de Lleida.
El topònim Bellvís prové del llatí bellu visu, que significa bella vista. Aquest nom podria haver estat donat per alguns dels conqueridors catalans, francesos o refugiats hispànics a la Gàl·lia, quan reconqueriren aquestes terres envaïdes pels àrabs des de l’any 711.
El primer document escrit on apareix el poble de Bellvís amb aquest nom, és el Termini antiquiti cibitas ilerda, que descriu els termes antics de la ciutat de Lleida, pels voltants del 1170. De les troballes arqueològiques fetes a diferents punts del terme es dedueix que el poble fou molt antic, de gran riquesa econòmica i cristià d’abans del segle VIII.
Però juntament amb Bellvís no podem oblidar els Arcs, el nucli agregat a Bellvís, situat a 2 quilòmetres de la vila i amb el qual comparteix Ajuntament, Jutjat i Registre civil. Sembla que l’origen del lloc fou una vila romana i posteriorment, als anys de la conquesta, una almunia sarraïna, on hi havia una torre anomenada Albaxig i també dels Arcs. El seu terme pertanyia a la senyoria de Bellvís i després, al capítol de Lleida (1344). L’església parroquial de Sant Antoni Abat, ja al segle XII, era filial de l’església major de Balaguer. Els Arcs fou municipi fins a mitjan segle XIX.
Història
El territori on hi havia Bellvís, les torres de les Sogues, de Safareig i dels Arcs, i que havia pertangut al valiat lleidatà, el 1168 era del rei Alfons I. Segons Miret i Sans, aquesta zona de Bellvís fins a Sidamon fou repoblada pels templers. Aquests llocs, des dels anys de la conquesta eren de la senyoria dels Bellvís, que procedien de la família dels Montcada. Hi ha un Pere de Bellvís a Lleida el 1174, any que hi rebé unes cases d’Ermengol VII. El mateix personatge administrava els banys de Lleida el 1188 i posseïa, per Ermengol, la meitat del terme de la Portella. Pere de Bellvís, nét de Guillem Ramon de Montcada i senyor de Bellvís i de Bellestar, pel seu testament de 1203 dotà l’església de la vila amb la desena part dels seus dominis. A la primeria del segle XIV era senyor de Bellvís lsardiaca major de la seu de Lleida, Guillem de Bellvís (que potser era nebot del bisbe de Vic, Berenguer de Bellvís), i del 1329 al 1344, canceller de la Universitat de Lleida. En testar el 1344 deixà la senyoria de Bellvís al capítol de la catedral, que la posseí fins el 1835.
Respecte a la jurisdicció de Bellvís, Safareig, els Arcs i Gatén, el 1307 el rei Jaume II, comte alodial d’Urgell, la concedí a Ermengol X. Després de la liquidació del comtat d’Urgell, la jurisdicció dels dits llocs tornarà a integrar-se a la vegueria de Lleida. Anteriorment havia pertangut també a la de Cervera.
Els anys posteriors a la liquidació del comtat d’Urgell, Bellvís suportà un seguit de calamitats. Durant la guerra contra Joan II la vila fou ocupada el 1462 per Joan de Cardona i recuperada pel capítol el 1481, després d’un llarg plet en el qual intervingué el degà Montsuar i el jurista de la paeria Joan Rossell, i que encara s’allargà fins el 1488. En la guerra dels Segadors la vila de Bellvís era partidària de la Generalitat i els veïns no amagaven el descontentament que els produïen els terços castellans i llur conducta. Això no obstant, la població tingué per un miracle el fet que la campana de l’església de la Mare de Déu de les Sogues toqués sola el 18 de juny de 1639 i interpretà aquest fet com un avís, per la qual cosa, en presentar-se l’exèrcit castellà de Felipe de Silva davant la vila, els paers no dubtaren gens a obrir-li les portes. Els primers anys del regnat de Felip V hi hagué dificultats per cobrar les herbes dels pasturatges, i durant l’ocupació francesa, contribucions excessives. La conflictivitat social i política es prolongà des de la primera guerra Carlina fins als anys de la Solidaritat Catalana.
Economia
Qui ha deixat una empremta important tant en la història com en la vida dels bellvisencs és el Canal dUrgell. Val a dir que antigament Bellvís era de secà i les vinyes substituïen a tots els arbres fruiters que avui emplenen el seu terme. Daquí en podem deduir el perquè de l’escut de la vila, representat per un cabrer de raïm. Així doncs, cap al 1862 l’aigua va començar a arribar a tots els camps que fins llavors havien estat de secà gràcies a l’enginyer Domènec Cardenal, el qual va ser l’artífex de la construcció dels Canals d’Urgell, l’obra hidràulica més important de l’època. La gent de Bellvís, és a dir els bellvisencs i bellvisenques, antigament estaven lligats al camp i el pas cíclic del temps, que marcava el ritme de vida dels habitants de la vila. Tot i que avui en dia l’agricultura encara té un paper important, els costums han canviat i les noves generacions s’han decantat pel sector de serveis i han defugit de la terra i de les seves obligacions. Els darrers anys, s’han construït polígons industrials al poble i s’han traçat les línies per al futur creixement de la vila.
Tot i això, Bellvís no perd la seva ànima de poble i l’olor dels camps i la fruita a lestiu. Però el poble encara guarda en la memòria un altre protagonista que, a partir de 1905, va començar a formar part del paisatge i de les vides de tots els bellvisencs i bellvisenques i va ser l’exponent del desenvolupament econòmic de la població fins als anys 50: és, sense cap mena de dubte, el Carrilet. Aquest trenquet estava projectat per a transportar la remolatxa a la Sucrera de Menàrguens i enllaçava Mollerussa, El Palau d’Anglesola, el Poal, Bellvís, Térmens, Menàrguens, Vallfogona de Balaguer i Balaguer. Més endavant també va començar a portar passatgers, cosa molt avantatjosa en aquells temps en què hi havia pocs mitjans de transport. Però el cultiu de la remolatxa va decaure amb el temps i els cereals, l’alfals i el panís van agafar protagonisme. Arran daixò i de la manca de passatgers, que ja es decantaven pels autobusos, el Carrilet va desaparèixer, però no del tot, perquè si llavors transportava persones i remolatxa, avui, en forma de revista bimensual, porta a casa de tots els de Bellvís les notícies, les anècdotes, les fotografies, les festes, les tradicions i tot allò que dóna nom i vida la poble.
Bellvís, malgrat tenir menys de 3.000 habitants, està molt ben connectat amb les ciutats de Mollerussa, Lleida i Balaguer, també amb Barcelona i Saragossa. A més, disposa de tots els serveis bàsics: escola, llar d’infants, consultori local, farmàcia, botigues, oficina de correus, ets. Aquestes característiques han fet que el poble aculli noves famílies els darrers anys. Del darrer cens, aproximadament un 20 % de la població és dorigen estranger. La majoria provenen de Romania, encara que hi ha persones vingudes de la Xina, Sud-Amèrica, Nord dÀfrica, etc. Per a totes les persones immigrades arribades al poble i per a les persones autòctones, d’edita un butlletí anomenat Bellvís Acull que vetlla per una bona integració.
La tradició de la Mare de Déu de les Sogues
Una tradició que ha passat de generació en generació i que sens dubte forma part i dóna sentit a una part de la història de Bellvís és l’aparició de la Mare de Déu de les Sogues el 26 d’octubre de lany 1190. Des d’aleshores, la història entre el pagès de Sidamon Joan Amorós i l’aparició de la Mare de Déu de les Sogues, avui patrona del Pla d’Urgell i del municipi, passa de pares a fills i és coneguda per petits i grans.
La tradició explica que Joan Amorós, pagès de Sidamon, va invocar la Verge quan ell i la mula, carregada de farina, caigueren al fons del bassal de la Font del Prat de Bellvís una nit de gran tempesta. Perquè no perdés el valor de la càrrega, la Verge desfeu les cordes que lligaven els sacs al llom de l’animal, l’ajudà a sortir i va tornar reposar els sacs de farina damunt la mula i reconstruí les cordes. Daquí, el nom de Mare de Déu de les Sogues. Una vegada salvats, la Mare de Déu li demanà que el poble li fes un santuari i perquè el creguessin li deixà la seva mà lluminosament marcada a la cara.
Allí on diu la tradició que passaren els fets, els de Bellvís hi van alçar una capella, coneguda per tothom amb el nom del Miracle i que ha estat centre de veneració de tota la comarca. Fins i tot diuen que als aplecs i pelegrinatges que shi celebraven des de 1547, hi acudien gent de 40 municipis de diferents comarques, pregant a déu per la pluja o buscant remei per les malalties.
Prop del Miracle, al camí de Balaguer, li construïren el Santuari, i tot l’Urgell hi treballà. Aprofitaren les pedres del vell Castell de Sagàs, entre les quals hi trobaren una petita Imatge de la Mare de Déu. Fou inaugurat pel Bisbe d’Urgell, Arnau de Preixens, el qual posà el nom de “Mare de Déu de les Sogues” a la Imatge trobada, en record de les sogues tallades per descarregar la mula caiguda i ajuntades de nou per la Verge per tornar a lligar els sacs de farina. És testimoni de tota aquesta història un pilaret de pedra, que encara es conserva dret després de 8 segles, alçat vora el camí de Balaguer, a uns cent passos del “Miracle”, i que ens indica el lloc on els dos dialogaren.
El Santuari, però, després de la desamortització dels convents de l’any 1835, va quedar desert durant molt temps en no comprar-lo ningú pel cost elevat que li posà el Govern. Així doncs, els anys passaren i l’abandó va ser notable fins que l’octubre del 1977 un grup de voluntaris va decidir de tornar a recuperar aquella història soterrada i a poc a poc i fins al dia d’avui, el Patronat del Casal de la Mare de Déu de les Sogues vetlla per la conservació dun lloc emblemàtic com és el Tossal de les Sogues i nobre les portes a tothom.
Recuperacions de llocs dinterès
El Tossal de les Sogues és un exemple de recuperació de llocs dinterès. El Pare mossèn Segimon fou qui començar la recuperació d’aquell indret on havia existit antigament un convent de Trinitaris, avui visitat per moltes persones. Podríem dir que són les restes més antigues que es conserven a Bellvís. El Patronat de la Mare de Déu de les Sogues és qui conserva i millora aquest lloc on cada primer diumenge de maig es celebra una missa en honor de totes les mares.
També val la pena destacar la recuperació del Pou de l’Or, lloc emblemàtic on la història també ha deixat la seva petjada. Ara, aquest pou dóna nom a l’Associació de Dones del nostre poble.